En un article publicat per Jordi Nadal a La Vanguardia, deia que “quan ja no queden vincles entre les persones, queden només els protocols, i els protocols són freds: són un instrument que regula amb ordre i articula les regles de joc que han de manar en una estructura. Sabem que ordre, protocols i estructura són necessaris, sense dubte. Però només amb protocols no val la pena viure, perquè fa falta quelcom d’un ordre necessari i, moltes vegades, superior: els vincles. Perquè signifiquen compromís.”
I té molta raó. Per això, a la família empresària és més adequat parlar de Constitució Familiar que de Protocol familiar, no tant pel seu origen etimològic, sinó perquè la seva síl·laba inicial coincideix amb “consens”. Tota família té normes, explícites o no, conscients o inconscients. Si el que es pretén és garantir la continuïtat, cal consensuar com regularem les nostres relacions en i amb relació a l’empresa.
Com a conseller de famílies empresàries, he pogut observar que aquest consens es construeix millor amb comunicació assertiva i empàtica, més fàcil de predicar que de practicar. Expressar els propis sentiments i necessitats de manera clara i respectuosa, escoltar activament, validar les emocions dels altres i fer preguntes obertes permet construir confiança i evitar malentesos. També és útil establir pauses quan les discussions s’intensifiquen, assegurant converses productives i centrades en la resolució.
És més important el procés de construcció del consens que el resultat normatiu concret. En aquest sentit, són més rellevants la definició compartida de la missió, visió i valors de la família empresària que la regulació de drets concrets, com el dret de sortida o el treball a l’empresa. La missió defineix el motiu per continuar junts, més enllà de l’àmbit econòmic i fiscal. La visió reflecteix com veiem, a llarg termini, la família, l’empresa i les seves relacions. Els valors són els criteris que guien les decisions importants. És el compromís real amb la missió, visió i valors el que permet superar la disfunció entre el previst i la realitat. Aquest compromís s’ha de focalitzar primer en la faceta familiar, ja que una empresa sòlida necessita una família unida. Cal compaginar les necessitats empresarials, basades en resultats i meritocràcia, amb les familiars, centrades en el suport i l’estima.
Durant la meva experiència acompanyant famílies empresàries, he vist que el principal repte és superar la recança a abordar els temes relacionats amb el futur de la família. Pot haver-hi por de sortir de la comoditat del status quo present o temor a generar conflictes. Tot i això, els conflictes poden gestionar-se de manera constructiva: cal separar fets i emocions, centrar-se en interessos més que en posicions rígides i establir regles clares de trobada. Els acords parcials i la documentació dels consensos, amb revisió posterior, ajuden a mantenir la continuïtat i la cohesió familiar. Aquest enfocament transforma els desacords en oportunitats per reforçar els vincles i assegurar la sostenibilitat de la família i l’empresa.
He comprovat que sovint es vol passar ràpidament pel procés de consens, que consumeix temps i recursos, per arribar a una regulació normativa. Potser es vol tranquil·litzar la consciència d’haver fet la feina. Però el resultat pot ser una estructura de fang sense fonaments sòlids, que no resistirà els embats del futur, ni a l’empresa ni a la família.
En resum, les normes són útils i necessàries, però els valors, els vincles i l’experiència en gestionar-los són essencials per garantir la continuïtat i l’èxit de la família i l’empresa.
Article de Jordi Tarragona, conseller de famílies empresàries, publicat a la secció “Economia i Empresa” de la UEA a La Veu de l’Anoia el 06/03/2026
