La pregunta pot semblar provocadora, però les dades obliguen a fer-la. Aquest article recull, de manera sintètica, les principals idees del que vaig publicar el passat mes de gener a Via Empresa. El debat sobre productivitat, salaris i competitivitat té un element central: la dimensió de les empreses. Catalunya, com el conjunt d’Espanya, és un país de pimes, però sobretot de microempreses. El 99,83% de les empreses catalanes són pimes i gairebé el 94% tenen menys de deu treballadors.
I cal recordar que la dimensió és un factor clau de competitivitat. A mesura que augmenta la mida de l’empresa, augmenta el valor afegit brut (VAB) per ocupat, és a dir, la riquesa que genera cada treballador. A Catalunya, el VAB per ocupat passa d’uns 39.500 euros a prop de 70.000 euros a les empreses mitjanes i grans. Més dimensió implica més productivitat i, en conseqüència, més capacitat per pagar millors salaris. Per tant, si volem millorar els salaris i reforçar la competitivitat, necessitem que més empreses guanyin dimensió.
Les causes de la reduïda dimensió empresarial són diverses. Sovint es parla de regulació complexa, burocràcia, fiscalitat o dificultats d’accés al finançament. Tot això és rellevant. Però hi ha factors menys visibles, de caràcter social i cultural, que també pesen. Un primer element és la percepció que el discurs polític i institucional projecta sovint una imatge poc favorable de l’empresa. Molts empresaris consideren que el relat públic tendeix a associar l’activitat empresarial a interessos particulars, minimitzant el seu paper com a generadora d’ocupació, inversió i innovació. En segon lloc, hi ha la manca de reconeixement social. Crear i fer créixer una empresa implica risc, esforç i sovint renúncies personals. Tanmateix, l’èxit empresarial no sempre es percep com una contribució al progrés col·lectiu, sinó amb una certa desconfiança. També pesa un sistema educatiu que dedica poc espai a la cultura emprenedora i a la gestió empresarial. A les aules universitàries, quan es pregunta quants estudiants volen crear una empresa, s’aixequen poques mans. En altres països, aquesta proporció és molt més elevada. Un altre fre és la percepció que el benefici empresarial és moralment qüestionable. Però el benefici és la base de la inversió, de la innovació i de la creació d’ocupació sostenible. Si es deslegitima el benefici, es desincentiva el creixement. S’hi afegeix una imatge sovint negativa de l’empresari en mitjans i productes culturals, així com una aversió general al risc. En entorns on el fracàs es penalitza socialment, les estratègies empresarials tendeixen a ser més conservadores. Finalment, no és menor la pressió social o familiar per no “complicar-se la vida”, associant el creixement a estrès i pèrdua de qualitat de vida.
Tornem, doncs, a la pregunta inicial. Som un país antiempresa? Probablement no en el discurs formal, però sí massa sovint en el clima mental. El creixement empresarial no sempre és socialment reconegut. Si volem una economia amb més valor afegit i salaris més alts, cal un canvi de mirada. Cal assumir que l’empresa és una institució clau per al progrés. Cal legitimar el benefici com a motor d’inversió i innovació. I cal generar un entorn —polític, educatiu i cultural— que premiï l’ambició responsable. Només així podrem transformar la dimensió empresarial en una palanca real de prosperitat compartida.
Oriol Amat, economista, UPF BSM i Observatori de la PIME
